Turbulent assassinat a la comunitat equatoriana dels Huaorani

Notícia:

Un grup de la comunitat indígena dels Tigüino (Ecuador) ha assassinat a uns 60 membres de la tribu veïna, els Tagaeri. El nombre de víctimes encara no es pot concretar, ja que el governador, Antonio Ramírez Serrano; el fiscal, Gabriel Moratini del Nido, i el cap de la policia, Vicente Asevedo Ruíz, no han pogut entrar a la comunitat.

Armando Boya, president de la ONHAE (Organització de la Nacionalitat Huaorani de l’Amazonia Equatoriana) ha assenyalat les empreses forestals com les causants del conflicte, ja que presumiblement estarien interessades a ampliar la seva àrea d’explotació forestal.

És la primera vegada que es  produeix un enfrontament d’aquesta magnitud entre membres de la mateixa nacionalitat i s’apunta que Omene Ima, cap de la guerrilla, en podria ser l’artífex.

Contextualització:

Tant els Tagaeri com els Tigüino pertanyen a la comunitat dels Huaorani, poble ubicat a nord-occident de l’Amazonia, a l’orient de l’Equador.

El territori que ocupa la comunitat és d’unes 613.070 hectàrees, les quals han estat decretades com a zona intangible, és a dir, una zona protegida de la mà de l’home on no s’hi pot practicar ni la mineria, ni l’extracció de petroli, ni qualsevol altra activitat que pogués danyar la biodiversitat i la cultura de l’àrea,

I és que pels huaoranis, la selva és la base de la seva supervivència, és la bombolla que les protegeix dels perills exteriors i que a la vegada els proveeix d’aliments i de materials per a manufacturar tot allò que necessiten. És per això, que en el moment en què veuen perillar la seva zona sagrada, els aflora el primari instint de la violència i el dirigeixen en contra d’aquells que infringeixen la legislació.   

 

 

 

 

 Fonts

http://www.guiapuyo.com/huaoranis.php

http://es.wikipedia.org/wiki/Huaorani

Laura Soler aposta per rejovenir el sector de la il·lustració infantil

La teianenca va visitar el Passions per exposar els seus plans de futur

Laura Soler es vol desmarcar de qualsevol estil. Pretén crear una marca pròpia a partir de la unió de diferents tipus de dibuix. Tanmateix, a l’entrevista es va mostrar preocupada per l’aparició de les noves tecnologies en el sector. I és que si aquestes s’imposen, el dibuix artesanal es perdrà.

L’objectiu de la teianenca és il·lustrar un llibre infantil. Té clar que és una professió difícil perquè és inestable i hi ha molta competència. Però considera que la perseverança li donarà bons fruits. Així mateix, va reconèixer que les escoles d’il·lustració obren moltes portes.       

Soler concep la il·lustració com una teràpia per expulsar tot allò que hi ha dins del seu cap. A més, té clar que el bon observador és el bon dibuixant. Una característica de la qual pot presumir i que li serveix per traçar detalls diminuts en tots els seus dibuixos. D’altra banda, va assegurar que la imaginació la té en el seu interior i que quedar-se sense idees és una por que sovint li ronda pel cap.

Laura Soler està estudiant el primer curs d’il·lustració a l’escola Llotja de Barcelona. Li resta un any per acabar, però té clar que de seguida que ho faci es llençarà a la piscina per intentar trobar feina. I és que el seu fi és treballar de la seva passió i, tal i com va assegurar, no pararà de lluitar fins aconseguir-ho.    

“L’any que ve serà millor” marxa del Villarroel

L’espectacle revelació de la temporada es va acomiadar diumenge de Barcelona

L’última comèdia representada a la sala Villarroel ha estat escrita, dirigida i interpretada per dones. Un fet que demostra que és un obra adreçada a un públic femení, principalment. L’obra es va estrenar a començament d’octubre i va acabar el passat diumenge dia 8 de gener. Ha seduït a més de 24.000 espectadors i està disposada a captivar-ne a molts més en la gira que farà per tot Catalunya.       

L’obra no segueix una trama continua, sinó que barreja diferents escenes. D’aquesta manera, forma un mosaic d’històries que exposen la situació social i econòmica dels nostres dies. És per això que la comèdia tracta temes tan actuals com el de la crisi econòmica, el consumisme o la immigració. Un fet que provoca que molts espectadors es puguin sentir identificats amb les vivències que narren els personatges.

A dalt de l’escenari no hi ha cap cara coneguda. Però la jove actriu Alba Florejachs és qui s’endú la majoria dels aplaudiments. La catalana ha estat comparada amb artistes de la talla de Lloll Bertran o Mary Santpere. No obstant això, ella prefereix centrar-se en l’obra que actualment l’ocupa i no pensar en el futur.

“L’any que ve serà millor” donarà el salt a Madrid. Es podrà veure al teatre Belles Arts de l’11 al 22 de gener, i després arrencarà una gira per diferents teatres de Catalunya. Mentrestant, a partir del 14 de gener arribarà a La Villarroel “Res no tornarà a ser com abans”, la nova obra de la directora Carol López.

                                         

                               Vanessa Segura, Mireia Pàmies, Alba Florejachs i Neus Bernaus

                               (d’esquerra a dreta) interpretant una de les escenes de l’obra.

Una mexicana amant de la interpretació visita el Passions

Nereida Bernal va visitar el programa de Vilassar ràdio per exposar els seus objectius professionals

Nereida Bernal tenia una feina estable i bons amics a Mèxic, però no era totalment feliç. Així doncs, va decidir fer realitat el somni que tenia des de la infància: dedicar-se a la interpretació. El Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) la va enamorar i aquesta passió la va conduir fins a Barcelona. “És la millor decisió que he pres mai”, va afirmar Bernal.

La mexicana va aterrar a Catalunya sense conèixer la cultura del territori. Però assegura que s’ha sentit ben rebuda. De fet, Bernal concep la interpretació com una manera de connectar amb la gent. Una acció que a Mèxic resulta més difícil d’aconseguir perquè els manca innovació. “Sempre fan telenovel·les”, segons la jove. Fet que va atribuir a l’acomodament dels mitjans. “Saben què és el que agrada i d’aquí no es volen moure”.          

Actualment Bernal està fent una obra de teatre en anglès destinada a nens que estudien l’idioma. La mexicana prefereix dedicar-se a actuar en pel·lícules. Però de moment el més a prop que ha estat d’aconseguir-ho ha sigut en curtmetratges. A més, també està fent un curs d’acrobàcia per reforçar l’expressió corporal. I és que el secret de Bernal a l’hora d’interpretar un personatge és centrar-se en el seu cos. És a dir, estudia cadascun dels gestos del personatge i intenta efectuar-los amb el màxim grau de realisme.

A la mexicana no li espanten les crítiques. És més, considera que són un element necessari per evolucionar. Així mateix, creu que una de les claus del triomf és la constància. Bernal no ha tingut les coses fàcils. “No he tingut tantes feines remunerades com hagués volgut”, es lamenta. No obstant això, està convençuda que en el futur es podrà guanyar bé la vida com a actriu. Perquè gaudeix de la professió i no li importa les hores que hagi d’invertir.   

A continuació, els links del programa:

www.megaupload.com/?d=654JHJ5I (entrevista)

www.megaupload.com/?d=WBDKZOVV (secció Alex)

L’exposició World Press Photo s’acomiada del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

“Veure per creure” era el lema que representava l’exhibició de fotoperiodisme

El CCCB va donar la benvinguda a la World Press Photo el 23 d’octubre. I divendres, dia 23 de desembre, li va dir adéu. L’exposició aplegava les 170 fotografies guanyadores d’aquest premi internacional de fotoperiodisme reconegut per la seva qualitat i pel debat de fons que genera.

Els fotògrafs concursants lluiten per complir tres objectius: denunciar, donar veu i informar. En primer lloc, s’atreveixen a denunciar temes que els mitjans de comunicació no solen comentar. A continuació, donen veu a persones que no són visibles fora de les seves fronteres. I finalment, informen, de manera clara i transparent, a través de les imatges que capten.

Les fotografies de l’exposició acostumen a implicar situacions de risc. No obstant això, els fotoperiodistes estan perdent el suport dels mitjans tradicionals. És per això que les xarxes socials i els fotògrafs units en col·lectius s’han convertit en el nou mètode per exposar la seva feina.

El CCCB, però, ha anat més enllà. Ha volgut demostrar que els museus també poden ser partícips en aquest acte de denuncia. De fet, és el desè any consecutiu que el Centre mostra el seu suport envers els fotoperiodistes. I el públic sempre ha respost de manera molt positiva. La qual cosa fa pensar que l’any que ve la World Press Photo tornarà a mostrar les amargors de la realitat als barcelonins.

En aquest web podreu veure totes les fotos de l’exposició:

http://www.worldpressphoto.org/winners/2011

                               

                                 Una nena haitiana observa l'incendi de la catedral del seu poble

                                 sis dies després d’haver patit un terratrèmol d’escala 7.0.

                                 Foto feta per Riccardo Venturi

Josep de Font, un lluitador nat amb un objectiu entre cella i cella

El barceloní va visitar el Passions per parlar sobre el passat, el present i el futur de la seva gran afició: el teatre.

Amb només 14 anys, de Font va actuar al “cor de la ciutat”. Un famós serial que TV3 va mantenir en antena al llarg de 9 anys. A partir d’aquí el jove barceloní es va adonar que la interpretació l’apassionava. Però aquesta no va ser l’única via per la qual de Font es va submergir en el món de la faràndula. Sinó que la seva mare, llicenciada en interpretació, també va jugar un paper important.    

El barceloní reconeix que és un món difícil. “Hi ha molt bon nivell”, va confessar. Ara bé, també té present que la constància és la clau per arribar fins a l’èxit. A més, de Font no té pressa. Prefereix fer “feina de formigueta” abans de plantejar-se objectius inabastables. No obstant això, el que sí que té clar és que vol viure de la interpretació. No per guanyar una milionada, sinó per ser feliç.

D’altra banda, el jove considera que és un món on és “fàcil enfonsar-se”. Sap que hi ha poques oportunitats. I per tant, les poques que hi hagi s’han d’aprofitar. Però de Font no es desmoralitza. Ho està invertint tot en aquesta professió. I és per això que sap que obtindrà els seus fruits. Almenys fins que hi hagi collita. Perquè el barceloní va assegurar que no pararia fins que no li tanquessin totes les portes del món.

I és que per a de Font el teatre és molt més que una professió. “És una sensació de llibertat única”. De fet, el jove també va assegurar que el teatre li ha canviat el caràcter. Ha passat de ser tímid a ser extravertit. A més, també l’ha ajudat a confiar en si mateix. Una característica que li dóna força per enfrontar-se a les dificultats que es pugui trobar durant el camí.  

A continuació, els links del programa:

www.megaupload.com/?d=JVPB4XLH  (entrevista)

www.megaupload.com/?d=3UCAJHVV  (secció Alex)

L’AJTEM passa el cap de setmana a dalt de l’escenari

Aquells que no els interessi el clàssic futbolístic d’aquest dissabte ja tenen plans. I és que l’AJTEM (Associació Juvenil de Teatre El Masnou) ofereix dues propostes teatrals. D’una banda, “les dues joies de la casa”. Una obra d’Antoni Corzo i Barrera que dirigirà Marc Panal, membre de l’associació. De l’altra, el també aficionat Ramon Reventós dirigirà “el club de les palles”. Una creació d’Albert Espinosa.

“Les dues joies de la casa” exposa la vida precària d’una família formada per un pare i la seva filla. I com aquesta haurà d’enginyar-se-les per evitar el casament que li preparen. En el “el club de les palles” el protagonista s’enfrontarà a un present que li sembla hostil. Però l’aparició de la Gemma, una jove hostessa d’hotel, li farà canviar totalment la seva visió sobre la vida.

Ambdues obres estaran representades pels integrants de l’AJTEM. Tres actors i una actriu que porten varies setmanes preparant-ho. De moment, tots els projectes de l’associació han tingut un gran èxit i esperen que aquest no en sigui l’excepció. La representació començarà a les 19h i les entrades ja estan a la venda pel mòdic preu de 2€. Així doncs, tot està llest perquè aquest cap de setmana aquests quatre joves obrin les portes de Ca n’humet carregats d’il·lusió.  

                                                     Cartell publicitari d’ambdues obres